Ara penso sovint que si les coses
haguessin passat tal com nosaltres volíem
potser tindríem fúcsies novelles
en un pati molt clar, i un blau profund
de amr obert al fons de la mirada.
Jo tindria la pell més enfosquida
i els capvespres d'hivern et portaria
rams de paraules per guarnir el silenci.
Penso, per joc, en tardes de diumenge
i en balancins de boga que fan lentes
les hores, i en un arbre ran dels vidres.
Tan petit i tan dens, aquell món nostre
que havíem ja prefigurat detura
la caiguda del temps i fins conserva,
com una àmfora antiga, un remotíssim
passat de somnis i de meravelles.
Són tan dòcils a estones les paraules
que se'ns desfan als dits i el vent escampa
d'ací d'allà les màgiques engrunes.
Ara penso sovint i em dol l'absènsia
d'aquell món no viscut: la casa blanca
i el pati, i tu, i els llibres, i el silenci.
Miquel Martí i Pol
He heredat l'esperança (1976)
